En Bruno és un
noi que ha crescut en un ambient força inestable i aïllat dels altres nois de
la seva edat. Tot i que ha intentat relacionar-se diversos cops mai no li ha
semblat agradable. El que sí ha desenvolupat és un plaer pels petits
detalls com escoltar relaxadament la música celestial que produeixen les tecles
d’una màquina d’escriure, endevinar les vides de la gent amb la que es creua,
gaudir de pau sonora (amb taps a les orelles) en un lloc ple de xivarri,
viatjar sense viatjar (llegir), fotografiar als veïns... o el senzill gust
d’agafar el seu skate i passejar per la ciutat. De cop, mentre patina
despreocupadament està a punt d’atropellar una noia. De l’ensurt se li cauen
un parell de papers i quan s’ajup a recollir-los, en Bruno observa unes cicatrius al canell de la mà. Decideix seguir-la ja que, igual que ell, troba
que és bastant independent. Farà tot el possible per trobar-se amb ella.
Aquest relat
utilitzarà sovint veus en off, recurs característic de la pel·lícula d’Amelie
(de la qual m’he inspirat, però en versió masculina).
