El curtmetratge “La Culpa” comença amb l'escena d'un home
pujant per unes escales de cargol intercalada amb els crèdits inicials. Després
de la introducció, apareix la imatge de l'home aturat davant la primera porta
del cinquè pis. El protagonista està quiet, pensant en els fets que l’han
portat fins allà. Recorda les imatges d’ell i la seva promesa mantenint una
conversa pel carrer. Just en aquell moment la seva dona li confessa que està
embarassada, però una trucada interromp el moment. Mentre ell parla per telèfon
amb Alberto sobre el que li acabaven de dir (futur fill) ella es dirigeix cap
al cotxe i desapareix. Un home, que va corrents pel carrer, ensopega amb el
protagonista i cau al terra deixant anar una bossa. El protagonista reconeix la
bossa de la seva dona i marxa a buscar-la. Tot seguit, la troba morta en mig de
les llambordes del carrer.
Això ens porta a entendre que el protagonista des del
principi es trobava davant la casa del assassí. Entra dins i troba a l'home segut
al sofà. Decideix matar-lo a trets quan descobreix que el fill és testimoni de
l’assassinat. Quan intenta fugir, el sentiment de culpa no l'abandona i no el
deixa avançar. Per moltes escales que intenta baixar sempre va a parar al
cinquè pis. Torna a entrar al 5è 1a on s'ha produït el tiroteig però la seva
consciència el torna boig i no troba sortida a aquest malson fins que el fill
de l'assassí li clava unes tisores a l'esquena. Se les treu i marxa corrents
fins al pis del davant on es troba amb la situació inicial: l'assassí assegut
al sofà. Abans de matar-lo prefereix parlar amb ell quan de cop surt el seu
fill. El protagonista es distreu i l'assassí li pren la pistola. El protagonista,
que no té cap alternativa, surt de la casa i aquest cop si que va baixant les
escales per sortir de l'edifici. L'assassí, que intenta perseguir-lo, no aconsegueix
baixar de pis perquè té la intenció de matar-lo i tal com li passa al principi
al protagonista, la culpa no el deixa avançar.
Les imatges són fosques amb la intenció de donar suport al
missatge i al gènere del curt, és a dir, podríem dir que estan molt ben
cuidades.
Durant tot el curt el so és present, adaptant-se al tipus de
sensació que ha volgut transmetre el director, una sensació de misteri. El
ritme de la música estableix una relació i coordinació segons els moments d’acció/intriga.
“La culpa” és un curtmetratge original que té el premi
merescut!
